La Hija del Sepulturero – Joyce Carol Oates

22_LaHijaDelSepulturero_01_PortadaHe de reconéixer que no en sabia res, d’aquesta autora. En la cultura americana hi ha tant per triar que quasi és impossible abarcar-ho tot. Però mai és tard per descobrir una gran figura de la literatura. Joyce Carol Oates va nàixer al 1938 (76 anys) en una xicoteta ciutat de l’estat de NY, al comtat de Niagara. Va començar a escriure i a guanyar premis literaris de molt jove. Ha estat professora a la Universitat de Windsor (Ontario, Canada) i, des de 1978 és professora d’escriptura creativa a Princeton (New Jersey). Ha escrit una cinquantena de novel·les (una o dos cada any) i fa un temps que sona com a candidata al Premi Nobel de Literatura. La temàtica de les seues novel·les és molt variada però aspectes com la violència, el temor, la decepció, el sexe, la mort, pèrdues, les absències latents sembla que dominen les seues novel·les.

Per conéixer l’obra d’aquesta autora vaig indagar per la xarxa i, lamentablement, no vaig trobar res en català (almenys res que pogués comprar per al Kindle). En castellà sí que hi ha traduïdes moltes de les seues obres i, d’entre les desenes que hi ha per a triar, em vaig decidir per “La hija del sepulturero”, que és una de les més conegudes i elogiades i, pel que sembla, un tant inspirada en la història de la seua família. En aquesta novel·la, Joyce Carol Oates ens narra la història de la vida d’una noia, Rebecca Schwartz, des de la seua infància. La seua família emigra el 1936 fugint de l’Alemanya nazi i s’instal·la en una xicoteta ciutat dels Estats Units. El pare, un professor de Matemàtiques al seu país natal, és denigrat a treballar com a enterrador i la família s’instal·la en la casa de pedra del cementiri. Ací comença la història de Rebecca, que es veurà marcada en gran part per aquesta primera època de la seua vida, on dominen els prejudicis de la societat rural americana i la feblesa emocional del seu pare, que aboca a la família a una vida desgraciada. Sembla que haja explicat la novel·la de dalt a baix però no he dit res que no se sàpia en les primeres 5 pàgines. Aquesta abarca molt més que això i el que realment mostra és l’esperit de superació de la protagonista, la seua evolució, capacitat de resistència i la voluntat d’avançar. És una gran història americana que corprén i emociona.

L’autora narra de forma vaporosa, no fa una descripció carregosa i extensa dels fets mentre et fa reflexions profundes. Els esdeveniments i les reflexions hi són sense que ella ho diga, pràcticament; Oates simplement ho posa al descobert, ho destapa perquè mires. La seva manera d’escriure és molt planera i senzilla. Però et descriu els fets i les sensacions que emanen de les escenes d’una manera tan clara i simple que fins i tot resulta esfereïdora. I és aquesta forma d’explicar-ho que et fa entreveure tot el que hi ha darrere. És com viure. Quan s’experimenten certes vivències, de vegades les coses no són clares i es barregen els fets, els sentiments i, a mesura que es van superant, es van fent reflexions que ajuden a pair-ho. I és en la distància quan veus com tot ha lligat i com ha quallat en tu. Això fa Oates amb les paraules. Va teixint els fets amb les impressions i així et mostra com els personatges són i muten i prenen decisions. I ho fa d’una manera natural i magistral. És emocionant llegir-la, de veritat.

Així que realment ens trobem davant d’una gran història americana i d’una escriptora excepcional. La novel·la és totalment recomanable i l’autora també, per suposat. Estic contenta d’haver-la descobert i segura de que llegiré més obres d’ella. Veient ressenyes per la xarxa, alguns deien que aquesta novel·la se’ls fa llarga, al final. Per a mi, no li sobra -ni li falta- ni una coma. És d’aquelles novel·les en les que segueixes pensant i traient-les suc, encara dies després d’haver-les acabades.

Ací deixe un trosset minúscul per fer-vos dentetes:

Rebecca apenas se había educado. Nunca terminó la enseñanza secundaria […]. A veces sentía el desfallecimiento de la vergüenza al pensar en todo lo que no sabía, en todo lo que no estaba en su mano aprender y en cómo ni siquiera era capaz de medir su falta de conocimientos porque la amplitud misma de su ignorancia desbordaba su capacidad de imaginar. Se veía hundida en una ciénaga, con arenas movedizas hasta los tobillos, hasta las rodillas.

“Este país es un estercolero. ¡Ignorancia! ¡Estupidez! ¡Crueldad! ¡Confusión! Y locura por encima de todo, ten la seguridad”.

Rebecca se estremeció al recordar. La voz de su padre. La frivolidad regocijada de su amargura.

Anuncis

3 thoughts on “La Hija del Sepulturero – Joyce Carol Oates

  1. Bones Mi3eia!
    Veig que t’ha agradat molt, quants elogis! Fa un parell d’anys que la vaig llegir i des de que em vas dir que la llegies que em va rondant pel cap. Me la vaig llegir molt ràpid perquè també m’agradava molt, però com ja t’havia comentat sóc de les que al final la vaig trobar massa llarga. Però mira, després de tant de temps, encara tinc les imatges d’algunes escenes gravades al cap, i cada cop en vaig recordant més coses. I això en diu molt de l’escriptora, perquè realment hi ha llibres que al cap de 6 mesos no recordo ni els protagonistes.

    Jo n’havia sentit a parlar com a eterna candidata al Nobel, i si no fos pel club de lectura del meu poble no l’hagués llegit. Sempre m’ha fet una mica de respecte aquest premi, perquè tot i que no tots els he trobat difícils, si que he trobat uns quants autors densos (Pahmuk, Gordimer, Faulkner, Mann,… no vaig poder amb ells). Ja m’agradaria que guanyés la Oates, per poder presumir d’haver-la llegit abans de guanyar el Nobel hehehe

    Salutacions!

    • Jo també ho he pensat això. L’únic Premi Nobel que he llegit abans que li’l donessin és Saramago. Estaria bé que li arribés a Oates 🙂 Alguna vegada m’ha passat el mateix que dius tu amb els premiats Nobel: que els he trobat una mica densos. Però també és cert que potser no encerte amb la novel·la perquè, un cop premiats, costa trobar informació “objectiva” de què està millor i què no. A veure si aquesta vegada presumim!

      • Exacte, un cop guanyen, tots són obres mestres! Val, el nostre vot va per l’Oates hahaha, però jo la poso com a segona eh? Primer que li donin a en Philip Roth, que he llegit més novel·les d’ell i també és un etern candidat pobre home! Ara que hi penso, aquest any s’ha retirat, o sigui que té molts números.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s