Más Oscuro que la Noche – Michael Connelly

21_MasOscuroQueLaNoche_01_PortadaQue la fama de Michael Connelly siga deguda a la saga de novel·les criminals protagonitzades per Harry Bosch és un fet. Si llegeixes alguna novel·la t’adones que la construcció del personatge i de les trames és sòlida i que té tots els ingredients per esdevindre un èxit. El llenguatge és directe, aspre i cru, al més pur estil Chandler (he comentat alguna vegada que Connelly n’és un gran admirador) i el desenvolupament dels fets i de com es gestionen les investigacions són totalment versemblants. No hi ha mai una òptima solució de la trama i moltes vegades la ressolució dels casos depén del talent, de les frustracions, del caràcter i de les ambicions de tots els detectius, policies i polítics que hi intervenen. Talment com la vida real. Malgrat tot això, Connelly sempre ens sorprèn -sovint de manera espectacular- amb uns desenllaços que ens pugen l’adrenalina a mil. I res d’això seria possible sense Hieronymus Bosch, Harry, Detectiu d’Homicidis del Departament de Policia de Los Ángeles, que fou degradat a la divisió de Hollywood per resistir-se al poder. Sense ell, sense el seu caràcter, sense el seu passat, sense el seu instint, res seria el mateix.

Quan dic que Connelly ens sorprén amb els arguments de les seues novel·les, és perquè mai segueix un patró preestrablert. Quan comences un llibre no saps per on et vindrà la trama. Res és esperable. I aquesta vegada tampoc perquè, inicialment, Harry no és el protagonista directe de l’acció. Quan vaig començar amb aquest plantejament vaig pensar que no m’agradaria; no acceptem les coses quan ens canvien els esquemes. Harry no investigava? No podia ser. Però res més lluny de la realitat. Malgrat que ell no és el detectiu principal, és el centre absolut de la trama i el seu paper a l’acció, com sempre, és clau en l’argument. A més, el fet de tindre a Bosch en un segon pla, però de manera activa, augmenta molt la tensió de la novel·la. Nosaltres, com a lectors, confiem en Harry i no en aquest nou detectiu (que ha estat protagonista en altres novel·les de Connelly). Ens pilla desprevinguts però, precisament per això, la diversió està assegurada.

D’una banda, tenim a Bosch que es prepara com a testimoni clau en el desenvolupament d’un judici contra David Storey, un aclamat director de cinema que suposadament ha assassinat una jove. El cas sembla clar però està rodejat de molta atenció mediàtica i el paper d’alguns testimonis (sobretot el de Harry) serà definitiu. D’una altra banda, tenim l’assassinat d’Edward Gunn, un delinqüent al que troben mort d’una manera escabrosa. El responsable (tot i que no de manera oficial) de la investigació d’aquest cas és Terry McCaleb, exinvestigador de l’FBI, especialista en construir perfils d’assassins. Les pistes de McCaleb sembla que el porten a un sospitós que no ens agradarà gens.

Com he dit, la tensió està servida i la idea d’entrecreuar trames de dues investigacions aparentment independents, dóna a la novel·la uns aires nous. Aquest és ja el seté llibre de la saga Bosch i cal donar-li un alicient als casos perquè seguisquen sent interessants. Malgrat tot, per mi, la trama elaborada en la investigació de McCaleb (que no en la de Harry) està bastant agafada amb pinces. No hi ha cap prova real del que assumeix com a cert aquest nou detectiu. Només és la paraula d’un elaborador de perfils que, amb unes quantes casualitats, s’ha muntat una historieta que quadra amb les seues suposicions. En general, en les novel·les això no serveix per a construir un cas i detindre un culpable i em sembla que en la realitat encara menys. No sé per què se li dóna tanta importància a la pel·lícula que es munta McCaleb, sense cap evidència que ho justifique. Però ens hem de tragar la historieta per agafar el ritme. Malgrat tot, combinant això amb el judici en el que està immers Harry, al final val la pena. Com sempre. I té certs passatges que són realment espectaculars. A més, veurem una cara de Bosch que, tal i com aventurava en el post anterior, no havíem vist fins ara. Intuïsc també que aquesta novel·la servirà per teixir històries futures i per descobrir encara més la personalitat atraient del detectiu. No puc esperar més!

Vos deixe un fragment en què McCaleb fa una anàlisi dels detectius d’homicidis. Només una mostra de com, de mica en mica, es va aprofundint en la personalitat de Bosch:

Había llegado a la conclusión de que los detectives de homicidios eran de una raza aparte, que tenían profundas emociones y motivaciones internas para aceptar llevar a cabo la siempre difícil tarea de su trabajo. Normalmente podían encuadrarse en dos categorías, aquellos que veían su trabajo como una habilidad o un oficio, y aquellos que lo veían como una misión en la vida. Diez años atrás había encuadrado a Bosch en esa última categoría. Era un hombre en misión.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s