Advertència: aquest post conté informació sobre la primera novel·la de la saga d’Els Jocs de la Fam.
Sort que aquest segon llibre ja el tenia al meu Kindle prestat quan m’havia acabat l’anterior. Després de l’atracada que m’he fet de llegir, hi ha moments en els quals sent que necessite un descans de la història. I més quan les anteriors novel·les que he acabat (El nom del vent i El temor d’un home savi) també formaven part d’una saga i han estat 2100 pàgines d’una mateixa història. Però no me’n sé estar. No ho puc evitar. He de continuar. La primera novel·la té un ritme incansable: la vida de la Katniss, la tria dels tributs, les preparacions dels Jocs i bé… els Jocs de la Fam. Passes per moments de tensió, d’horror, per moments tendres, de càlcul d’estratègia, de crueltat, de submissió, de dubtes, de rebel·lia. Però, després de tot aquest vertigen, ara què? Ara toca la segona part: Els Jocs de la Fam II: En Flames.
La Katniss i en Peeta s’han pogut salvar tots dos. Gràcies a una estratègia inaudita i per primera vegada a la història, els Jocs de la Fam han tingut més d’un guanyador. Els efectes d’això poden ser imprevisibles. A més, hi ha hagut certs comportaments durant els Jocs que no han agradat del tot al Capitoli. Ara s’enfronten a una última prova: la gira dels guanyadors per tot Pànem. Tot ha de rutllar bé, no ha de trontollar res, els guanyadors han de mantenir la seva estratègia fins al final, ja que la situació es manté en un equilibri inestable. Un gran pes recau sobre ells perquè sembla que tot pot esclatar d’un moment a l’altre. Però el desenvolupament dels fets té lloc d’una manera colpidora que portarà els protagonistes a enfrontar-se de nou a situacions límit.
En aquesta segona novel·la, s’aprofundeix en la conjuntura política de Pànem. L’autora ens passeja pels seus districtes i ens deixa entreveure la situació que s’hi viu. És la primera vegada que la Katniss surt del seu districte (els habitants ho tenen prohibit) i les seves excursions pel país la fan reflexionar sobre la situació en la que viu tothom. Tothom menys el Capitoli. D’una manera senzilla i entenedora la protagonista analitza la societat en la que viu. Trobo que aquesta part és interessant perquè la novel·la va dirigida a un públic adolescent: és important que aquests aprenguin la importància d’avaluar i qüestionar-se tot el que els rodeja. I més en aquest moment, en què l’actual crisi i la seva gestió està introduint profunds canvis en la societat que sembla que faran endarrerir el seu progrés i benestar. La veritat és que trobo un encert que, actualment, la literatura gaudeixi de novel·les d’aquest tipus destinades a un públic jove. Que no només siguin les típiques històries d’amor adolescent. Que siguin els adolescents els destinataris, no vol dir que la qualitat de la novel·la i del seu fons hagi de ser superficial.
Malgrat tot, hi ha un moment en el llibre en què em cau l’ànima als peus. La novel·la pren un gir i els esdeveniments es veuen abocats a una situació per a la qual, com a lectora, no em veig amb cor d’enfrontar-m’hi. No vull revelar res, però només diré que l’autora sap salvar la situació i l’atenció (i tensió) en la trama no es perd en cap moment. Ah! I una altra cosa: quan acabes la novel·la, tingues preparada la següent perquè, de segur, necessitaràs saber com continua la història. Que aprofite!
Les Contraportades 