L’última causa perduda em va arribar per Sant Jordi. El seu títol en anglés, Moonlight Mile, va ser publicat l’any 2010 i és una mena de segona part de Gone Baby Gone (Desapareció una noche) del qual parlàvem a la darrera entrada i que va ser publicat en anglés al 1998. Entre la primera part i la segona, Dennis Lehane ha escrit diverses novel·les, entre les quals trobem les famoses Mystic River i Shutter Island, que van ser portades a la gran pantalla i van tenir un èxit rotund. Sembla ser que esta és l’última novel·la de la sèrie negra dels detectius Patrick Kenzie i Angela genaro. M’ha semblat adequat recalcar-ho perquè realment el que passa en la resta de la saga no sé si influeix d’alguna manera en els personatges. Però em sembla intuir que no.
Així doncs, igual que a la realitat, a la història de les novel·les han transcorregut 11 anys. Els detectius Kenzie i Gennaro estan casats i tenen una filla i tot allò que en la seua joventut eren capaços de fer ja no ho són. Sí, sona a “descafeïnat”. I ho és. El matrimoni passa mals moments econòmics (la crisi arriba a tots, sembla ser), l’Àngela està acabant una carrera a la universitat i ja no es dedica a la investigació criminal i la situació familiar, pel que es veu, no és gaire envejable. Mal panorama per començar una novel·la negra. No sé si l’autor ho ha fet a posta per a finiquitar la saga, però fins i tot fa mala-gana de llegir-lo.
L’autor reprén, doncs, la història amarga de la novel·la anterior en la qual “rescaten” a la menuda Amanda McCready de la vida que podria haver tingut. De fet, el Patrick Kenzie es troba amb la tia de l’Amanda, la qual li diu que la “nena” ha desaparegut una altra vegada i li demana que la trobe. Al final Patrick ho accepta com a cas (malgrat que no cobrarà un cèntim) i l’Àngela l’encoratja i fins i tot arriba a participar en el cas. Tot una miqueta descafeïnat, una vegada més. De manera que podem veure què ha passat amb l’Amanda McCready després de tot aquest temps i com ha evolucionat la cosa.
Podria semblar interessant veure, després del final de la novel·la anterior, com ha succeït la vida dels personatges. Sobretot de l’Amanda. Però llegint la novel·la sembla que ni tan sols li interessava a Dennis Lehane. Per començar, pareix que els personatges no se’ls creu ni el mateix autor. Uns detectius amargats per ser detectius i que sembla que no volen ser detectius, una Amanda McCready amb una personalitat i un caràcter que realment no quadren per a res ni amb la vida que li ha tocat viure els darrers 11 anys ni amb tot el que ha passat al seu voltant, un fil de la història difícil de creure… No calça ni amb calçador. Em sap greu per l’autor, per qui em va regalar el llibre i pel temps que he perdut llegint-lo.
No sé, potser ha estat el moment, però realment la novel·la no ha estat el que m’agrada trobar en una novel·la d’este gènere. Està clar que en este cas ens apropem més al “negre” que no al “policíac” i la intensitat, la intriga ni la trama solen ser tan intenses. I està clar que és un comiat de l’autor pel que fa a la saga d’estos detectius.Però ni la història ni els personatges m’han resultat creïbles. De fet, no calia una novel·la per a això.
Malgrat tot, vos deixe un fragment. Potser és poc representatiu de la història en sí però reflexa el que està latent a tota la novel·la i és que els investigadors ja no tenen cap gana de fer d’investigadors i ho fan només per diners, per mantenir la família que han format a dures penes. Imagineu l’interés en la investigació. El Patrick Kenzie, de fet, només s’hi dedica de mala-gana perquè se sent culpable. Malgrat tot, cal reconéixer l’estil de l’autor, la mordacitat i la ironia del relat. Potser és l’únic que paga la pena. Ací teniu el tast:
Quan vam seure a sopar, l’Angie em mirava des de l’altra banda de la taula amb la mteixa fúria continguda que havia començat a covar quan havia vist la meva cara feta un poema, havia escoltat el relat de la meva visita a l’hospital i havia arribat a la conclusió que, després de tot, no em moriria aquella nit.
-A veure-va dir-, comencem pel principi.-Va punxar dues fulles d’enciam-. Beatrice McCready t’ha vingut a buscar a la parda JFK.
-Exacte, esposa meva.
-I t’ha explicat que el pendó de la seva cunyada ha tornat a perdre de vista la seva filla.
-L’Helene un pendó? -vaig dir- mai no ho diria.
La meva dona va somriure. No un somriure agradable. Un dels altres.
-Papa?
Vaig girar la mirada cap a la nostra filla, Gabriella.
-Sí, reina?
-Què vol dir pendó?
–És com “molona” -vaig dir- però no rima amb “xona”.
-Què vol dir “xona”?
-Preguntes massa -vaig dir- Per què no et menges les pastanagues?
[…]
-Saps el que és divertit? -va preguntar l’Angie en un to que no feia preveure res divertit.
-No -vaig contestar.
-A la majoria de detectius privats no els segresten ni els apallissen.
-Diuen que és una moda que va a l’alça, però.
Va arrufar les celles i vaig percebre que els dos estàvem fent cercles al voltant de la violència d’avui, sense saber ben bé què fer-ne. Fa anys m’hayria llançat una bossa de fel mentre sortia cap al fimnàs, i quan hagués arribat al vespre m’hauria trobat impacient per tornar a la feina. Però aquells temps ja fa molt que han passat, i el retorn de la sant que avui havíem patit ens havia replegat dins els nostres mecanismes de defensa. Els seu és la fúria callada i una fredor circumspecta. El meu és l’humor i el sarcasme. Plegats semblem un d’aquells comediants que es dediquen a impartir patètiques classes de gestió de l’estrés
Les Contraportades 