Desapareció una noche – Dennis Lehane

29_Desaparecio una noche_01_PortadaVaig molt retrassada en l’actualització del bloc, ho sé. Però la feina i altres coses personals m’han absorbit tant, que no he tingut temps per a més. Malgrat tot, la lectura ha continuat i m’he proposat anar actualitzant la llarga llista de llibres que em queden per ressenyar. Així que anem allà.

A la novel·la de la que parlaré hui vaig arribar portada pel meu regal de Sant Jordi. Em van regalar L’última causa perduda de Dennis Lehane. Quan vaig llegir la contraportada (cosa que molts no fan per por a spoilers) em vaig adonar que era una mena de continuació d’una novel·la que es diu Desapareció una noche. De manera que, per assaborir bé la segona, em vaig comprar la primera.

Dennis Lehane és un conegut escriptor i guionista nord-americà. D’entre les seues novel·les, ha publicat una sèrie negra protagonitzada pels detectius privats Patrick Kenzie i Angela Gennaro, entre les quals es troba la novel·la de la que parlarem en esta entrada. Però també és autor d’obres tan conegudes com Shutter Island o Mistic River. Algunes de les seues novel·les han estat portades a la gran pantalla (pel·liculons!) i han estat dirigides per grans directors americans. Desapareció una noche (Gone baby gone és el títol original), concretament, va estar portada al cinema sota la direcció de Ben Affleck l’any 2007 (amb el nom en castellà d’Adiós, pequeña, adiós). Amb aquest currículum, crec que val la pena llegir alguna cosa de Dennis Lehane.

Esta novel·la està ambientada en els suburbis de Boston. Amanda McCready, una preciosa xiqueta rossa de quatre anys, desapareix de sobte de sa casa. Davant la incapacitat de la policia d’esbrinar res i de la inutilitat de la mare, la tia de la xiqueta decideix contractar uns detectius privats perquè la troben. Estos detectius, Patrick Kenzie i Angela Gennaro, s’han guanyat una bona fama resolent certs casos complicats que van tindre molt de ressò mediàtic. En este cas, s’endinsaran en el món de la família d’Amanda (especialment de la mare) i en la cara més fosca de les misèries humanes.

La història no és el que entenem per novel·la de misteri en el sentit estricte. No trobarem un enigma que t’atrapa i del que en vols saber més i més. Es tracta més bé de novel·la negra. En ella descobrim la pitjor cara de les ciutats i de les persones: màfies, bandes organitzades, crims, drogues, abusos a menors. No és que tot això tinga a veure necessàriament en la història en sí d’Amanda, però simplement hi és present. Hi ha molta duresa en el que viuen els detectius, molta violència. Hi ha passatges que són molts crus de digerir. Kenzie i Gennaro estan immersos en eixe món perquè vénen d’eixe món i el coneixen. Però hi va haver passatges que se’m van fer difícils de llegir per quant miserable era la realitat que explicaven.

El ritme de la novel·la és pausat i el context és tan complex que és imprevisible el fil de l’acció. L’estil de l’autor és molt cinematogràfic. Amb això vull dir que no es tracta d’una novel·la amb un fil conductor com a eix central sinó que, mentre lliges, et vas imaginant les escenes i, realment, crec té les característiques adequades per a l’adaptació a la gran pantalla. Si ho llegiu, sabreu de què parle.

Per a mi, ha estat una novel·la interessant de llegir. Potser no és l’estil que més m’agrada (tot i ser negra està molt lluny de semblar-se a Dashiell Hammet o Michael Connelly, que m’encanten), perquè preferisc que la novel·la tinga un misteri (assassinat, segrest, el que siga) en el seu nucli que em cree tensió. Però de vegades va bé canviar. I l’he pogut disfrutar. Quant als detectius, no m’han atret especialment. M’han resultat bastant planers i crec que no he connectat gaire. Estan tan integrats en la història que no he aconseguit vore què aporten.

Vos deixe un fragment perquè vos feu una idea de l’estil de l’autor i del context de la novel·la. Cal esmentar que està narrada des del punt de vista de Patrick Kenzie:

En ese momento, hacía por lo menos sesenta horas que Amanda McReady había desaparecido. Quizás incluso setenta. Y no quería encontrármela en un contenedor de escombros con el pelo enmarañado de sangre. No quería encontrarla en la carretera al cabo de seis meses, con la mirada perdida después de haber sido explotada por cualquier chalado que tuviera una cámara de vídeo y una lista de direcciones de pederastas. No quería mirar a los ojos de una niña de cuatro años y ver que ya no quedaba nada puro en ella. No quería encontrar a Amanda McReady. Prefería que lo hiciera otro.

Pero quizá porque durante los últimos días, al igual que el resto de ciudadanos, había seguido el caso con atención, o porque había sucedido en mi barrio, o simplemente porque las palabras “de cuatro años” y “desaparecida” no deberían estar en la misma frase, acordamos encontrarnos con Lionel y Beatrice en el piso de Helene media hora más tarde.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s