Legado en los Huesos – Dolores Redondo

26_LegadoHuesos_01_PortadaSeguint amb la ratxa de Dolores Redondo, decidida a llegir-me sencera la Trilogia del Baztán, arribe a la segona entrega: Legado en los huesos. A grans trets, aquesta segona novel·la segueix l’estil de la primera i s’ambienta de nou a les poblacions de la vall del Baztán. Una vegada més, la inspectora Salazar serà la protagonista de la trama. I és que Dolores Redondo ha vingut ací a contar una història i ho ha deixat tot preparat perquè enganxe al màxim número de persones possibles. Independentment de que ens agrade més o menys, li hem de reconéixer el mèrit d’aparèixer pràcticament del no-res i aconseguir un èxit tan gran.

Reprenem la història amb Amaia Salazar de baixa, a punt de donar a llum. La trama policial esta vegada no parteix de zero, sinó que ve de la novel·la anterior i va lligada a una de les víctimes. Comença el llibre amb el judici a l’assassí confés d’una de les noies assassinades a la novel·la anterior. Malgrat tot, el judici no se celebra perquè l’acusat se suïcida deixant un missatge carregat de misteri que va dirigit a la inspectora protagonista. Però aquest missatge no serà l’únic i els altres li arriben a Salazar en circumstàncies sospitosament similars. En aquest cas, la trama s’entrecreua, un cop més, amb la vida i la història familiar de la inspectora i en ella es barreja també l’església i, com no, una dosi molt gran de màgia i mitologia basco-navarresa.

De Legado en los huesos he llegit opinions de tot tipus i algunes coincideixen a dir que és més fluixa que l’anterior. És cert que, sobretot al principi, hi ha una part de la narració que resulta una miqueta soporífera i que té a veure amb la recent maternitat de la inspectora. Sincerament, no entenc què pinta en una novel·la que vol apropar-se al gènere negre el fet que l’autora es recree de manera tan excessiva en detallar que si la inspectora dorm per les nits, que si li dóna el pit o el biberó al seu fill o que si els mobles de l’habitació del bebé són rosa o blaus. Això, per al meu gust, sobra molt. Té un punt coent a més no poder de novel·la romanticona que no calia. Molt de l’estil dels autors nòrdics. Malgrat este aspecte (que cal dir que arribat a un terç de la novel·la ja, gràcies a déu, es deixa de banda), Redondo es manté fidel al seu estil i, com en la novel·la anterior, manté un equilibri que li funciona prou bé entre la trama policial, el misteri personal de les històries familiars de la protagonista i la màgia i mitologia basca. Que et pot agradar més o menys, però igual que en la novel·la anterior, té el seu sentit i juga el seu paper. I, el que és més important, li funciona comercialment. Per a mi, la qualitat d’aquesta és similar a la d’El guardián invisible.

Que siga un èxit, no obstant, no implica que no tinga certes carències, al meu parer. D’una banda, la història acaba sent força previsible i, de l’altra, els personatges no estan molt treballats i resulten tots bastant plans. Hi ha el dolent-súper dolent, la germana bona i piadosa, la germana harpia, el policia amic, el policia enemic, el marit exemplar. Ningú ix dels esquemes pleestablers i, la veritat, retrata uns personatges bastant simplons. Ja passava a l’anterior novel·la però en esta no els desenvolupa i segueixen en la seua línia, sense matisos. A mi, en aquest sentit (i en molts altres, també), m’agrada més l’estil de Connelly (tot i que, òbviament, tot és qüestió de gustos). És cert que en aquest cas el detectiu protagonista segueix el típic-tòpic perfil del personatge solitari una mica amargat, que té tendència a beure massa i a qui li afecta molt la seua feina. Però té més d’una cara i sovint es debat entre el que voldria fer, el que hauria de fer i el que la llei diu que ha de fer. Tant ell, com la resta de personatges. Ningú és blanc i negre. Fins i tot al dolent se li troba una certa humanitat que et deixa amb aquell neguit d’imperfecció que dóna a la història més versemblança. No com ací.

Malgrat tot, el còctel que fa l’autora amb l’ambientació de la zona, la màgia i la història de la protagonista arriba a ser la fòrmula perfecta per a assegurar-se l’èxit. I cal reconéixer-li el mèrit que, malgrat els seus defectes, el llibre és entretingut i fàcil de llegir. A més, en aquesta segona entrega es posen les cartes sobre la taula pel que fa als personatges, els quals es col·loquen en la partida tal i com esperàvem des que començà la saga. Supose que preparant-se per al desenllaç final. Tot una miqueta previsible, però un caramelet per al gran públic, en el sentit més comercial. Jo mateixa estic disposada a començar l’últim llibre demà mateix.

A falta d’un fragment representatiu per destacar de la novel·la, us pose el vídeo promocional:

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s