Les Veus del Pamano – Jaume Cabré

24_Pamano_01_PortadaFa molt temps que no escric. Però la cosa va a temporades. En el meu cas, ha coincidit que he passat una època amb poc temps per llegir i que he estat fruïnt de Jaume Cabré, recreant-me en Les Veus del Pamano. Tot i que últimament acostume a presentar una miqueta l’autor, en esta cas no crec que faça molta falta. Només puc dir que Cabré és un dels grans autors de la literatura catalana actual. Les seues novel·les de referència (les darreres quatre o cinc, la publicació de les quals abarca un període de 20 anys) han estat traduïdes a moltes llengües i algunes d’elles (Senyoria, Les Veus del Pamano, Jo Confesso) han estat realment un bestseller internacional. Per a estar al dia en els autors importants actuals, és imprescindible llegir-lo.

Les històries que explica Cabré, fidel al seu propi estil extraordinari, no estan narrades d’una manera linial. Hi ha una història del present i d’altres, amb altres personatges, situades en diversos moments del passat, que tenen el seu origen en els anys posteriors a la guerra civil espanyola. Però la manera com té l’autor d’elaborar la narració, fa que t’absorbisca per complet, que entres de ple en la seua essència. I és que a mesura que vas llegint, es van perfilant les diferents trames, vas entreveient les diferents puntes de la història i intueixes que confluiran, que en algun moment es tocaran i s’uniran per fer-la completa. La cadència amb què s’explica Cabré és complexa. No defineix un camí recte, sinó una sèrie de carrerons narratius plens de reflexions i detalls, com el mateix pensament humà. I és aquesta manera de dir que absorbeix per complet el lector perquè el fa captar la substància última on es guarda tot, on s’explica tot, on hi ha els perquès. Sé que és complicat, però no tinc una manera millor de descriure-ho. Cal llegir-lo.

Pel que fa a l’argument, com he dit, n’hi ha dos principals que estan relacionats. El primer se situa al present i és protagonitzat per la Tina Bros, una mestra que, arran de l’organització d’una exposició de fotografia històrica, troba un document manuscrit del mestre del poble de Torena durant els anys de la postguerra i la dictadura: l’Oriol Fontelles, el principal protagonista. Al llarg de la novel·la s’explica la relació d’aquest amb els habitants del poble, amb l’alcalde feixista, amb una dona poderosa i senyora de Torena que l’eclipsarà, amb la seua dona embarassada i la seua filla que potser mai ha conegut. Parla dels seus horrors, del seu penediment, dels seus fracassos, de les seues ànsies, del que fa, del que no fa. Però sobretot parla d’una època que no s’ha tancat bé, de la qual encara arrosseguem nefastes conseqüencies. I el fil conductor és una història i mil històries que t’arrastren per la Torena del franquisme, per les seues arrels i els seus destins, d’una manera aclaparadora i fascinant.

Sé que no he dit res, però no hi ha res més a dir, ni res més a fer que llegir aquesta magnífica novel·la. Realment som afortunats de tindre esta llengua nostra per moltes coses, i una d’elles és llegir autors d’este calibre. Perquè qui siga que vulga se’n faça una idea, he intentat buscar un fragment curt de la novel·la que capte una miqueta l’essència. Però és impossible que siga curt. Així que, malauradament, em tocarà escurçar i posar-vos en situació primer, per mostrar-vos un trosset de les primeres pàgines de la novel·la. Descriu un acte de la vinguda de la democràcia en què el primer alcalde democràtic de Torena decideix canviar els noms dels carrers, treure tot el que recorde a la imposició feixista i retornar-los la denominació orginal. I és des d’ací d’ón, més o menys, arranca tot:

Aquella placa, la del falangista Fontelles, com que es resistia a sortir del seu lloc, la va haver d’esmicolar a cops de maceta contra la mateixa paret. Després, va llençar els bocins d’història trista al contenidor que hi havia davant de ca de Batalla. Els fragments del falangista Fontelles van proferir un crit mut i impotent que es va unir al quasi inaudible gemec que provenia dels porxos de casa Gravat, de la figura tesa i immòbil que s’agafava a la barana i que ningú, llevat dels gats, no va percebre. Dues dones grans, una d’elles anciana, des del capdamunt de la Rasa van seguir, ben abrigades, la cerimònia. Quan es van ben assegurar que en Serrallac havia fet a trossos la placa antiga, van baixar a poc a poc pel carrer del Mig, agafades de bracet, mirant totes les façanes, les finestres, les portes, i fent un comentari breu, íntim, de tant en tant, potser per dissimular la torbació de saber que molts ulls les estaven observant des de l’interior de les cases amb la mateixa impunitat amb què havien espiat la cerimònia del canvi de plaques del seu carrer. Quan van arribar al contenidor, s’hi van abocar, com si els fes falta constatar alguna cosa […]. A partir d’aquell moment, recuperat el silenci habitual d’aquell tros de carrer, a Torena, ningú no va pensar més en l’Oriol i de totes les cases va sortir un silenciós sospir d’alleujament perquè tothom pensava per fi desapareix un dels símbols de tanta discòrdia. Ningú, al poble, llevat d’aquella ombra que, al porxo de casa Gravat es netejava les ulleres i pensava vosaltres ja ho veureu, qui riu l’últim […].

Advertisements

4 thoughts on “Les Veus del Pamano – Jaume Cabré

    • Sí, jo fa temps que la tenia pendent. Després de llegir fa un parell d’anys el “Jo confesso” (la primera novel·la que vaig llegir d’en Cabré) vull anar llegint-me les seues novel·les més “significatives”. La propera serà “Senyoria”. L’he localitzada a la biblioteca de ma mare i l’he portada cap a casa. Però la deixaré per més endavant. Ara en tinc altres pendents!

  1. Va ser la primera novel·la de Cabré que vaig llegir, i em va agradar moltíssim. Anys després vaig anar de vacances a Sort i vaig passar per alguns llocs on es va inspirar Cabré per construir la novel·la. Era ben bé idíl·lic, tant pel paisatge com pels records del llibre.
    Jo confesso també em va agradar molt, i Senyoria me’l vaig cruspir en un no res, també el vaig gaudir molt. M’ha agradat com defineixes l’estil de Cabré, com a “extraordinari”, i com el descrius. Per mi és ben bé així, no hagués pogut dir-ho millor.

    • Jo encara tinc pendent “Senyoria” però tot arribarà. Ara porto una època molt atrafegada. Quasi bé no tinc temps de llegir. Però d’aquí a res actualitzo. Cabré és per agafar-se’l amb calma. A més, el de “Senyoria” el tinc en paper, així que només el podré llegir a casa… 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s